SORTIDA A LA VALL D’ARAN... (peaso mega sortida...)

Uns 600 quilòmetres... 100 amunt… 100 avall..!

Participants en moto:

            1) El Dani i l’Àngels amb la Suzuki Custom-Mega-Intruder

            2) El Carles i l’Àngels (ara si, ara no...) amb la gran Phazer de tota la vida

            3) El Jordi i la Fina amb l’imparable Majestic

            4) L’Enric i l’Anna amb el Rocinante vermell sang

            5) El Jaume...tot  sol... snif..!  amb la “b”ella Ninja (eiiii...!)

 i la col·laboració superspecial d’en Jaume Vidal i muller que amb el seu megaToyota escombra ens van facilitar el transport dels matalassos, coixins de plomes, necessers, sacs de dormir, forros polars, pijames, gallumbos, olles, cassoles, compressors... en fi, el mínim indispensable que un grup de “muterus” porta com a complement absolutament imprescindible cada cop que surt a dormir “una nit” fora de casa (no vull ni imaginar-me quin tipus de vehicle escombra podem necessitar per sortir tres nits!!!).

              Som-hi i penseu que una sortida llarga requereix d’una crònica llarga, així que als que no us agradi llegir doncs… doncs... que ho sento molt però que no l’he pogut fer més curta.

            A les 07:00h (i alguns minutets, ai,ai,ai...) sortim del nostre estimat catre de vuit tres motos i el Toyota escombra. Em quedat que el Dani i l’Àngels vindran més tard perquè ell treballa el dissabte al mati i el mateix els hi passa a l’Enric i l’Anna... bé, ella no treballava i tenia d’altres opcions però com a bon megapaquet se’n va a buscar la seva muntura de tota la vida on faci falta, o sia... tren fins a Molins de Rei, el Rocinante que l’espera i ja arribaran després de dinar. La resta... Bisbal del Penedès, autopista fins a les Borges Blanques, autovia Barcelona-Madrid, by-pass de Lleida i quedem encarats cap a Vielha havent-nos estalviat temps, diners i quilometres. Coses del Carlonguis que es coneix el trajecte com si fos el passadís de casa seva.

             Abans d’arribar a Benabarre (si, oi?) parem a fer la mossegadeta de rigor en un restaurant i aprofitem per fer amistat amb la parella de la Guardia Civil de carretera (es que sense adonar-nos-en havíem entrat a Ssspaña):  Que si deje los cascos por aqui, señor guardia...  que si vigile al salir no vaya a tropezar... que qué tiempo hase más arriba... que si vaya botas tan bonitas lleva... en fi, un “peloteo” vergonyós. Això si, molt de rotllo però tots amagant l’ampolla de vi i les tasses dels pajarillosPV no fos que als nostres nous amics se’ls hi ocorris allò tant bonic del: “pónganse ustedes en fila india y me vayan soplando por este agujerito, oiga...”

            Es que no hi podem fer més, als muterusPV de tant bon Jans que som quan sortim de Catalunya se’ns veu el plumero...

            A la sortida posem una mica de gasofa i a “pasito cubano” directes fins a la vall d’Aran, eeeh... i sort que l’Àngels Navarro Panizo va llegir-li la cartilla al capdavanter del grup perquè si no potser encara seríem darrera d’ un camió de la REPSOL .

             A Vielha el Carlonguis i muller tenen que anar a fer una gestió i la resta del grup els esperem tot prenent un refresc i matant per immersió a la cervesa bèsties voladores d’aquelles que piquen, a la terrassa d’un bar de la plaça de l’església. La ciutat es a tope de personal. Reunits tots de nou (els de la primera remesa), enfilem cap a Escunyao a veure l’allotjament i donar fe de la nostra presència  als masovers de la finca.

            La casa és molt maca i a tots ens agrada l’ambient càlid de la fusta i les escales, però després de la primera ullada se’ns veu a la cara que no tenim gaire clar com ens podrem distribuir una penya de 11 adults en l’espai disponible. Decidim que ja en parlarem després, deixem tota la runa (matalassos, sacs, bosses...) a l’habitació de baix i ens n’anem a dinar.

 Bossòst, Les i passada aquesta població parem en el lluminós restaurant d’uns magatzems-supermercat on la relació qualitat preu de les viandes que ens porten és força adequada.

            Mentre dinem, el Dani i l’Àngels es posen en contacte amb nosaltres  i mercès a les indicacions del George i el Carlonguis (beneït sigui el mòbil...) aconsegueixen arribar fins on som la resta... De fet encara no entenc com podien fer-ho els nostres avis per trobar-se en un lloc determinat sense un d’aquests aparatets. Devien anar sempre sols, oi? Misteris per descobrir. Quan els nouvinguts s’acaben els bocates del dinar (la cuina ja era tancada)... megamaquinorras en marxa i cap a Canejan.

             Aquest poblet de cent habitants és curiós perquè el veus penjat a la muntanya allí mateix, just a sobre teu, sembla que ja hi ets... però encara et falten sis quilòmetres per arribar-hi... això si... quins sis quilòmetres..! Tot el que t’envolta és preciós, el riuet, els ponts, els arbres altíssims... un conte de fades, vaja... A l’hivern potser es una altre cosa, sobretot si cada dia tens que fer el trajecte amunt i avall per anar a treballar però ara gaudeixis molt del trajecte.

             Arribats a Canejan visita guiada per la futura mansió dels Guasch Llorens, passejadeta pel poble (també maquíssim) i refresc a la plaça on... per fi... (ja ens feien patir) i de nou mercès al beneït mòbil, se’ns ajunta la moto que faltava. “Onada” de benvinguda a l’Enric i l’Anna i ara si que ja hi som tots, així que:  quatre anècdotes, dos acudits, unes “risas” (sorollosas), motos en marxa (en mig d’una gran expectació popular, tot s’ha de dir...) i cap a Cal Casaltat.

             A Escunyao ens traiem les botes, li fotem un cop d’ull a l’espai disponible, apartem quatre mobles tirem dos envans i en un tres i no rés i ja tenim al Dani, l’Enric i al Jaume Vidal bufant els matalassos inflables que ens hauran de servir de jaç... beno, bufant amb l’ajuda d’un supermegacompressor portàtil que si no potser hauríem tingut algun que altre desmaï... sobretot a l’intentà inflar el matalàs punxat que portàvem per enganyar a l’enemic.  

            Amb l’assumpte de la dormida solucionat ens n’anem cap a Vielha a sopar havent-nos compromès amb la sogre del Pep Casalta a no fer gaire soroll al tornar perquè es veu que tenen un veí que és una mica torracollons... això si... vàrem demanar-li (please, please..!) que ens deixés treure del pàrking de la finca les megamaquinorres que quitan el zentio amb el motor en marxa en lloc de “amb punt mort i empentant-les” com ens va suggerir la senyora perquè si no potser hauríem tingut que deixar-les allí dalt i tornar al Vendrell amb l’autobús de l’Alsina-Graells.

             Sopar de plats combinats, ambient de Pastorets, passejada nocturna pels carrers de Vielha i a mumi. No cal ni dir que allò va ser com una festa pijama amb fotiquis, gresca i una miqueta de xerinola (l’una: Dani.. que això cada cop està més tou... el què..? el matalàs nen..! Un altre: ... ai... ara volia fer una fotiqui de grup i me l’he tirat als pebrots..! La de més enllà: nen, si a terra no estàs bé pots venir a dormir aquí al mig... quina gràcia..! etc, etc), però entre el cansament del viatge i el veí torracollons de seguida es va fer el silenci... i ja ta... beno... i si no va ta, jo almenys no me’n vaig assabentar i mira que m’emprenyaria a aquestes alçades saber que hi va haver una mega-orgia silenciosa davant del meu jaç i jo dormint... però “mi paese que va a ser que no”.

             L’endemà i havent demostrat la capacitat d’organització i bon rotllo dels muterusPV (perquè cinc homes i quatre dones posats en un quartet de 12 metres amb un sol lavabo tenen de ser molt organitzats per no tenir problemes a primera hora del matí... i no en vàrem tenir ni mig...), recollim tots els estris, donem les gràcies als masovers i ens n’anem a esmorzar a Arties en una terrassa que tenia una vista del Montarto genial.

            Que si bocata de truita, que si millor de buti blanca, que si el cafè llarg i amb sacarina, a mi una cola però que sigui light... en fi l’anarquia de sempre però també com sempre un bon ambient meravellós.

            Com que el dia era de postal, vam decidir pujar fins al Pla de Beret (nen del Carles, realment va valer la pena). Un cop d’ull a l’entorn, xerradeta amb les vaques Pirenaiques i apa, pel port de la Bonaigüa cap a la vall d’Aneu.

             Gasofa abans de Llavorsí, intent (avortat) de comprar loteria de Nadal a la Bruixa d’or de Sort i dinar a Tremp on a l’acaba ens vàrem abraçar efusivament amb les cambreres del local per despedir-nos amb la seguretat de que allí no hi tornaríem a dinar mai més.

            Uns cafetons amb gel, una mica de repòs a la ombra d’un toldo i avall fins a Tàrrega on vam dividir-nos ja que el George no volia anar per l’autopista i la resta si. Finalment, a un quart de vuit arribaven al Vendrell amb el cul destrossat però contents de la sortida tant maca que ens havia quedat. 

            Nens i nenes dels muterus PV, la vida està feta de petites (o grans) anècdotes que es guarden en algun lloc indefinit del cervell i que s’estan allí fins que un dia en requerim la seva presència per amenitzar alguna xerrada al Bar Pep o al restaurant Roquetes i aquell dia aquestes anècdotes no tenen preu perquè o les has viscut o ja no les pots comprar.

            Be doncs, aquesta sortida a Vielha, es de les de recordar i jo personalment estic molt content de poder-les gaudir en tant bona companyia.... i ho sento... però si no voli-ho pallissa no haver-me deixat escriure la crònica a mi..!

             Apa, tonets i siaus i un record molt especial pel nen Callizo desitjant que arregli el que sigui i ens permeti gaudir de la seva presència i la de l’Antònia entre nosaltres el més aviat possible.

 

Jaume Denver