MEGASORTIDA A MEQUINENZA... (eiiii... que ja casi som uns muterus de debò..!)

  Uns 600 i pico quilòmetres... no ta malament.... oi?

Participants: 

            1) El Dani i l'Àngels amb la Suzuki Custom-Mega-Intruder

            2) El nen Ramirez i l'Aaron amb la Fazer llüenta llüenta (mitja sortida)

            3) El Jordi i la Fina amb l’imparable Majestic (mitja sortida)

            4) L’Enric i l’Anna amb el Rocinante vermell sang

            5) El Toni Paredes i l’Elvira amb la velossss VFR

          6) El nen Callizo i ñ'Antònia alb l'altre velosss VFR... ep... l'autèntica          

            7) El James Denver i la Ñuñi amb la Kañasaki

 

Permeteu-me que abans de redactar la crònica m’assereni una mica, busqui la pau en el meu interior (ooooooommmmmmm...) i us ajudi a centrar-vos també a vosaltres perquè les emocions viscudes no ens ennuvolin la vista i ens facin perdre l’oremus.

Per aconseguir-ho res millor que una bella cançó que espero cantareu amb mi amb aquell coneixement que us caracteritza.

Començo:

            -Aaanyell de Deeeu que lleveeeeeu el pecat del moooooonnnn... tingueeeeu pietaaat de nosaaaaaaaltreeeeeeees....  

            Teu millor germans i germanes..? Doncs apa... som-hi amb el reportatge.

           

         Dissabte 7 de Juliol de 2007

            Trobada força puntual de quatre SMMQQEZ als ”muñequitos” de les que una es queda a la vil·la (oooooh) i tres se’n van Via Augusta enllà sense afotiqui de sortida ni res... Tenim gana... tenim gana..!

Ai no... encara no..!

Saludem al legionari romà de la rotonda de Roda, deixem enrera Tarragona i Reus amb les seves disputes per veure quina de les dues ciutats és més bonica (aviat hauran de competir amb el Vendrell, oi canalla..?), ens deixem saludar pels molins de vent del coll de la Teixeta, un petit esprint a 160kms/h per reagrupar-nos (hi hauria radar..? haurà quedat moguda la fotiqui gràcies al truc inventat pel nen Enric..?)...  i ja hi som...  Marçà: el poble de l’entrepà... ep... però avui el nostre guia ha escollit el restaurant de l’estació (molt encertat, nen del Jose).

Salutacions i abraçades amb el cambrer/propietari que ja ens considera com de la casa i només veure’ns ja posa el canal MTV a la tele i fa sortir el gos del menjador, olives, bocates (huuuum, que gicos..!) coca-colas, cacaolats, aigüeta fresca, cerveses Free... vaja, com “Los ángeles del infierno”, ma o meno (... sort que a les samarretes portem gravat un “pastoret” i ja se’ns veu el plumero que si no...) uns pajarillos PV del vint, un adéu fins la propera i ruuuuum... ruuuuuummm... amos, amos que nos amos..!

 Uns quilòmetres de bona carretera i poc trànsit més enllà i després de haver passat Mora d’Ebre, Corbera, Gandesa i Calaceite arribem a Alcañiz sota un sol de justícia que esberla les pedres (...per què li diran “de justícia” si és totalment injust haver-lo de patir sense haver fet mal a ningú..?). Cop de telèfon al Tomás, company de treball i amic del nen Jose i ja tenim les claus d’una gran casa antiga al mig del poble a on podem deixar les motiquis i la paqueteria a l’ombra... quin luxe canalla..!!! I apa, a caminar pel poble i a fer-nos força fotiquis per demostrar al senyor president dels Pastus del Vendrell lo viatjats que som la penya de la entitat que presideix.

 I ja ta...

...Que sí que ja ta... que no insistiu més... he dit que no... que no penso dir res sobre no sé qui que es passejava amunt i avall amb botes de Gore-Tex i pantalons de pell de doble folro reforçat que feia feredat només de veure’l... eh... i de les “risas” sobre no sé què d’uns ous escaldats encara en parlaré menys... se sepa que sobre eso mi boca está sellada.

 El fet és que a l’arribar al centre vàrem fer un vermutillo davant de l’ajuntament i l’església del poble i sense culturalitzarnos ni res (pa tonterias estábamos con esa calor..!) de pet cap al restaurant escollit pels organitzadors on vàrem menjar com a senyors a un preu més que raonable (son uns cracks aquesta parella del Jose/Antònia).

Ja de tornada a cal Tomás d’Alcañíz de tota la vida, com que allí dins s’hi estava tant fresquet i la casa estava buida, no vàrem poder aguantar-nos i abans de agafar les SMMQQEZ vam aprofitar per fer una migdiada de vint minuts tirats pel terra de ceràmica de la saleta de estar i del pasillo que casi semblaven una “troupe” de gitanos acampats al bosc. S’hi estava de pebrots. Acabada la dormideta, un altre cop equipats i amb 36º C a l’ombra (pa haberse matao..!) cap a Mequinenza via Caspe.

 A Mequinenza ens instal·lem a la casa dels pares de l’Antònia fotent tant de merder amb els paquets i els compressors d’aire dels matalassos que els veïns marroquins ja pensaven que havia començat la sisena creuada per reconquerir Terra Santa... a continuació compra de queviures per la festa pijama i som-hi tots cap a casa dels Callizo a menjar coca i a envair-lis el parquing amb les nostres motiquis.

Amb això que arriben els Paredes/Elvira des de Prades i els Dani/Àngels des de el forn de pa de cal Tutusaus i després de fer-lis l’onada preceptiva prevista en aquests casos, els incorporem directament al berenar perquè vagin agafant el ritme de la sortida. Som els: 2MTPV i em de fer honor a l’acrònim.

El millor va ser quan a l’anar a deixar l’equipatge, el Dani se’n va adonar que els milions (o més..!) de fotiquis de canalla que hi havia penjades per totes les parets de l’apartament eran la mateixa foto repetida (de diferents colors) i que a més el nen que hi sortia era ell de petit... ei... que li va costar adonar-se’n..!

...torrija traginava el nen Dani en el seu 28è aniversari.

 Acabat el berenar atravessada del poble, passejada pel pont sobre el Segre (tot sencer no que era molt llarg i anàvem a peu... vaya merda caminadors..!), unes quantes explicacions del nen Jose i la nena Antònia sobre el poble, els embassaments, el castell i els pescadors d’aquella espècie de monstre marí que es cria a l’Ebre (el recony del siruelo... o era el siluro..? ara no ho sé...) i a sopar que encara ens queda un budell buit.

 El sopar, no cal dir-ho:  a l’alçada de la sortida i havent acabat, apa... cap a la plaça del poble a gaudir de la famosa orquestra HILTON SHOW que, arribada directament des de Las Vegas la setmana passada, ens delectaren amb la seva magistral interpretació de melodies d’ara i de sempre.

Allò sí que eren uns mússics com una casa..! Ho feien tant bé que casi semblava que ni tocaven... és el que tenen els  pufesionals... llàstima que es van deixar algunes cançons tant entranyables com: el Venao, Mayonesa, Juanito el chocolatero, Que si, que no que nunca te decides... però es que de tant de bufar aquella gent devien estar rebentats.

Uns cubates i una mica de ballaruca més tard... fi de festa a l’apartament en honor al nen Dani, tot i que, com que som una Merda Muterus i estàvem més destrossats que els mússics de la HILTON, tot va ser felicitar al Dani pel seu aniversari (nen, ja estàs fet tot un homenet), una mica de cava, quatre tallets de gelat, dos acudits (que si “mese” pegan las no sé què... que si per les dents grogues posis una corbata marró...) i apa a mumí com angelets... si més no la majoria que sempre n’hi ha que no tenen mai son.

 

Diumenge 8 de Juliol de 2007

I ja som a l’endemà. Amb una perfecta coordinació fruit de la nostra disciplina militar tota la canalleta d’un i altre sexe vàrem aconseguir passar pel lavabo sense plors ni embussos (increïble..!). Recollida, desinflada de matalassos, neteja de plats, cafetó, reagrupament amb els Jordis/Finas i els Joses/Aarons que arribaren frescos com a roses  i som-hi cap a Monzón.

Gasofa, mosquits i esmorzar a casa Santos de Albalate de Cinca (tot i que el Jordi es pensava que érem a Albacete i buscava una tenda per comprar navalles de bandoler... un altre amb la torrija matinera... es que això de la moto quan fa tanta calor no pot ser bo pel cervell..!).

Desprès dels ous amb beicon i els pajarillosPV uns quants quilòmetres més, quatre rotondes a Barbastro i ja hem arribat a Alqueizar

El poble és maco de debò i la penya vàrem quedar tant acollonidos que decidirem que el lloc és mereix una visita en exclusiva... això sí... la propera vegada anirem directes a la plaça de l’església perquè aquell collons de carrerons de muntanya on se’ns va ocorre fotre’ns a l’arribar tenen més mala llet que una mona amb una caixa de coets i com et descuidis pots acabar fotent-te la muntura de 250kgs  per barretina..!

 La calor aquí era d’aquella que et fa odiar la moto, el casc, la jaqueta i la mare que ho va parir tot, però com que els muterusPV, tot i que hi ha cops que no ho sembla,  som més durs que l’acer de Toledo, un cop fetes les fotiquis de rigor ens vàrem tornar a equipar com si res i apa... cap a Benabarre on desprès de fer una volteta marca de la casa en una rotonda que vàrem inventar-nos, de nou i mercès a la perfecta planificació de la parella guia vàrem gaudir d’un altre magnífic àpat en un entorn idíl·lic.

Llàstima del nen de la taula de l’entrada que no parava de marranejar (què no ho havia arreglat l’Herodes ja fa molts anys tot això de la canalla..?) però beno... la resta perfecte.

 Desprès de dinar més gasofa i  de pet cap a Santa Coloma de Queral a gaudir d’una coca-coleta, uns fruits secs i una petita remullada gentilesa del nen simpàtic de la plaça (Herodes, on ets..?) que com que no li deuria agradar la peli de la tele s’entretén llençant aigua a la penya de sota el balcó de casa seva... en fi, sort que la criatureta encara està poc evolucionada i de moment no se li acudeix tirar el contingut de l’orinalet de nit o de la galleda de fregar el terra... ei... que tot arribarà.

 Beno nen i nenes, i això es tot perquè tant bon punt vàrem tornar a arrancar les SMMQQEZ, el trajecte des de Santa Coloma fins el Vendrell tot i anar per Sarral, el Pla de Cabra i el coll de Santa Cristina se’ns va passar en un plis plas. I és que amb la combinació de bones màquines i bon ambient que traginem amunt i avall, el mon se’ns està quedant petit.

I ara per acabar us pregaria que m’acompanyéssiu en una cançó que sé que us arribarà al cor.

Vinga doncs:

-Aaanyell de Deeeu que lleveeeeeu el pecat del mooooonnnn... tingueeeeeu pietat de nosaaaaaaaltreeeeeeeees .....

 

Apa nens i nenes... tonets i siaus.

  

James Denver

 

 

.