SORTIDA A CARCASSONNE... (aún me tiemblan las piesnas...)
 
Uns 1300 quilòmetres... més o menys Enric..!

Participants en moto:

            1) El Dani i l’Àngels amb la Suzuki Custom-Mega-Intruder
            2) El Jaume Vidal i la Sagrario (a ratets aquí a ratets allà) amb la gran Virago
            3) El Jordi i la Fina amb l’imparable Majestic
            4) L’Enric i l’Anna amb el Rocinante vermell sang
            5) El Jaume Vallès i la Núria amb la Kañasaki

i la participació estel·lar del nen Jose i la nena Antònia fent-nos de cotxe escombra, magatzem mòbil, sala d’esbarjo i descanso del guerrero amb el seu Nissan Primera de tota la vida.

Nens i nenes dels MuterusPV... tinc por... toi acollonido… i es que les sortides que fem cada dia són més bones i si això continua així no sé pas on anirem a parar.
Tot ens va rodó, les megamaquinorres van cada dia més fines, l’amistat és cada dia més forta i la qualitat de les anècdotes viscudes creix i creix com els pisos que pugen i pugen com si no haguessin de baixar mai... Clar que el cor (ai el cor..! allò del Seny català... tant torracollons ell..!) em diu que això no pot ser, que tot el que puja baixa, que el que avui és blanc demà serà negre, que la llangonissa de Cal Parfaris no sempre té el mateix toc de pebre i que potser alguna vegada la moto ens farà la “perla” o tindrem un “pinchasu”... i això acolloneix...

Per sort la Rauxa em torna a col·locar al meu lloc i contraataca amb allò altre de... tranqui nen, els MuterusPV som bones persones i ens mereixem tot això i molt més, per això les sortides que fem son i seran sempre memorables... tot i que si això continua així... pos... pos no sé on anirem a parar... al Cabo Norte potser..?
Si més no ara que ja us he preparat i teniu salivera a la boca permeteu-me que us faci memòria sobre tot el que va ser i va passar a la sortideta francesa de la Fira de Santa Teresa 2006 perquè els que hi vàreu anar en torneu a gaudir i els que no vau venir us chincheu una miqueta a veure si per la propera us espavileu (aaah... se siente...).
Som-hi:

 

Dijous, 12 d’Octubre.

Com sempre i amb aquella puntualitat anglesa que caracteritza als MuterusPV, vàrem sortir del “catre de vuit” a les vuit “quasi” en punt havent deixat a terra al nen Carlonguis i la seva camera que amb aquell “savoir fer” tant propi d’ell, ens havia vingut a acomiadar per fer-nos uns petonets i unes fotiquis. Es va quedar amb llàgrimes als ulls, podeu creure’m. Sort que l’Àngels l’esperava a casa per fer-li uns mimitos i ajudar-li a passar el disgust que si no no sé si ho hauria superat (o no va ser així..?).
Amb el run-run de les megamaquinorres acaronant-nos les oïdes vam anar cap a Vilafranca on entrarem a l’autopista que ja no havíem de deixar  fins a la frontera francesa.
Pim-pam, pim pam i sense adonar-nos-en ja estàvem a l’àrea de servei de la Selva dins la província de Girona. Aquí el cel era força tapat i queien unes gotes innocents que nosaltres vam combatre posant les motos sota cobert i posant plàstics als seients. VAYA MERDA MOTEROS (la frase de la sortida)..! Ens deia el nen Callizo. Quanta raó tenia... si haguéssim sabut el que ens venia al damunt una mica més enllà potser no ens hauríem pres tantes molèsties... però vaja... almenys vàrem poder menjar els “peaso bocates” i beure les coca-coletes (Vaya merda moteros..!) tot satisfets i gaudint dels prolegòmens del “Desfile de las Fuerzas Armadas” que donaven per la tele (¡Viva paña..!). També va ser aquí on l’Antònia es va fer carrer de les finances del grup i va començar a sagnar-nos les butxaques tot dient-nos amb la seva veu melodiosa allò tant bonic de: Vinga canalla, deixeu anat 50 yoyos per capita que es té que omplir la bossa..!!!

D’aquí cap a la Jonquera. Gasofa a les màquines i som-hi un altre cop. Uns quilòmetres enllà l’autopista era com un pàrking de camions i cotxes i com ara ja plovia de forma important, vàrem quedar amb el Jose que mentre ell escoltava musiqueta ben calentó dins del Primera en companyia de l’Antònia i la Sagrario, la resta fèiem via cap a la frontera francesa i que ja l’esperaríem sota d’algun cobert.
En aquells moments els muterus ja semblàvem pops i la mullena no havia fet més que començar.
Reunits tots de nou continuarem fins a Le Boulou i d’aquí a Cotlliure. La pluja queia sense misericòrdia però la penya ni cas. Som molt durs els Pastorets!!!

A Cotlliure una volteta amb moto per veure com és tot allò, màquines parades i sense ni treure’ns els cascs a passejar sota la pluja buscant un lloc per dinar, això si, amb calma que: “los caballeros (y las damas) nunca corren”.
Dinar de pa sucat amb tomàquet, seitons, cassoleta de peix i cafetons, visita final pel poble (d’acord Jaume, sense anar a la tomba d’en Machado que queda per la propera..!) i sense ni deixar les dues hores preceptives, o sia jugant-nos la possibilitat de patir un tall de digestió, ens llançarem de nou a la piscina. Pel camí un parell de voltes a les rotondes a l’estil Terio perquè anàvem pelin perduts i superat el tràngol rectes fins l’hotel le Lion d’Or a Amelie les Bains on (ves quines coses) ja no hi plovia.

Motiquis parades i tancades (ja n’hi ha prou per avui), dutxeta ràpida (Vaya merda moteros..!), roba seca (quin plaer..!), petit intercanvi de parers per decidir per on s’hi ha d’anar (per aquí..! no... per allí..!) i ja som al centre del Poble buscant un lloc per sopar.
 Quan el trobem ens entaulem i entre ji-jis i ja-jas ens fotem entre pit i espatlla uns croques-Monsieur/Madame que ens deixen llestos per ballar un ratet al ritme d’en Joan, el nostre músic predilecte de Amelie les B. i que una mica abans de començar la seva actuació en un racó del local on ens trobem, amb el seu català afrancesat ens a indicat la millor ruta per anar a Carcassonne des de allí on som.
Amb la digestió ja feta (aquest cop si) mercès als ritmes trepidants dels anys 60 que ens ha dedicat en Joan, sortim al carrer, saludem amb eufòria al nostre president el nen Bargalló que ens truca des de la veïna Andorra per saber si tot va bé (aquest nen és un crack), ens marquem una caminadeta fins l’hotel i apa... a mumi com angelets/letas...

A mumi..? que coi a mumi..!!! els MuterusPV estem fets d’acer al tungstè i ni l’aigua, ni els quilòmetres, ni la ballaruca poden amb nosaltres així que arribats a l’hotel ens demanem uns licors a la mestressa (li vàrem esgotar les reserves de coñás, bisqui, armañás...etc) i ens marquem una tertúlia de les del 20, amb intercanvi de parers, sobre el dia passat, “risas” variades i planificació de l’endemà. Dues o tres hores més tard (o no va ser tant..?) l’Antònia paga (no els hi acabarem ni llençant-los..!) i com a bons minyons agafem el camí de les habitacions (ai... un rodolí..!) i ara si... a mumi i fins demà. 

 

Divendres, 13 d’Octubre

Ens llevem a les nou del mati (taaard, molt taaard..!) esmorzem amb alegria i molta gana al mateix hotel i posteriorment preparem les megamaquinorres per la nova jornada de viatge... que vol dir que les netegem amb moooooolt paper de wàter, sabent que en aquell establiment tenim un compte obert de cinc-cents euros gentilesa de Transports J. Pla per poder tornar-hi sempre que vulguem (quin detallàs nen del Jordi..!).
Finalment marxem cap a Ceret en busca de la ruta aconsellada pel Joan-Músic (un tros de la qual no vàrem poder trobar per falta d’indicacions), o sia: Thuir, Millas, Coll de la batalla i Estagel on entrem en l’àntic territori dels Catars.
Castell de Quéribus allà dalt del seu turó de 728 metres d’alçada, castell de Puilaurens a 697 metres i mig envoltat per la boira, les gorges del riu Aude... El dia és esplèndit i el paisatge copsador, tot plegat una passada. Paradeta a posar mam a Quillan (1’32 euros el litre de la 98) i 52 quilòmetres més enllà entrem a Carcassonne.
Si, si, si... ja som aquí..! ja som aquí..! Fotiqui de grup sota el cartell de l’entrada per posar en el butlletí pastori (petició del senyor president), mapa de la ciutat a l’Oficina de Turisme, bronca de la mestressa de la botiga que vàrem bloquejar amb les motos i de pet cap a l’ETAP La Cité com si coneguéssim la ciutat de tota la vida.

Després de fer-nos entendre amb l’estranger de la recepció, distribució d’habitacions, dutxeta ràpida, roba de carrer i tot xino-xano cap a la ciutat emmurallada.
Tot just arribar i mentre qui més qui menys esperàvem veure sortir per la porta Narbonnaise a un cavaller medieval amb espasa i armadura, resulta que qui hi surt és el nen Buira del Vendrell (té collons la cosa!) que en lloc d’estar penjant antenes al Tancat a vingut aquí a passar uns dies.
Una mica de xerrada, un parell o tres d’acudits i finalment entrem a la ciutat al crit de: TENIM GANA..! EM DE TROBAR UN LLOC PER DINAR...! ES MOLT TARD I ESTARÀ TOT TANCAT..! CORREU... CORREU QUE EL MÓN S’ACABA..! i es clar, acabem menjant qualsevol cosa a qualsevol lloc (Vaya merda moteros..!). Bé.., si més no aquells paninis, patates, creps, gelats... varen servir per matar el cuc i calmar els nervis (Antònia... paga..!)

Ja amb més calma ens dediquem a passejar per la ciutat (sorprenent i acollidora), fer-nos les fotiquis de rigor (ambient i xerinola), culturalitzar-nos una miqueta (la catedral de St. Naizare maquíssima i molt interessant), comprar quatre bestieses i sobretot, sobretot, sobretot buscar un lloc per sopar..!
Quan ens sembla haver trobat el racó adequat i amb la taula ja encarregada (uf, quin descans..!) seguim cremant la ciutat un ratet més fins que arriba l’hora d’entaular-nos.
Sobre el sopar hi ha disparitat d’opinions però jo mantindré a qui em pregunti que aquell confit d’ànec que ens vàrem cruspí estava molt bo i que tot plegat era prou digne... ep... aixetes del lavabo a part perquè... ho sento Silindret però aquells monomandos de diseny eren una porqueria..! També és cert que els cambrers de l’establiment eren quasi tant ràpids com el Bólido de Miravet (el cuiner més veloç del baix Ebre, posseïdor del Guinnes de velocitat en l’el.laboració de truites a la francesa) però tampoc teníem rés més que fer, oi..?
Després de sopar, canvi d’establiment per prendre uns cafetons i uns Marie-Brizar aigualits perquè en el primer lloc feia fred (Vaya merda de moteros..!), caminadeta de retorn i avui si... avui només arribar a l’hotel... a mumi.

 

Dissabte, 14 d’Octubre

Reunits tots a la porta principal de l’hotel, a les vuit i cinc ens dirigim en processó fins a la boulangerie de la cantonada disposats a fer la comanda matinera (Antònia... paga..!) que un cop distribuïda i ben acompanyada amb la xocolata de la màquina del vestíbul ens ajudarà a arribar a l’hora de dinar. Aprofitem també per regar les plantes de l’hotel amb consomé del bo que sembla que els hi va molt bé, sobretot als margallons.
Finalment arranquem les megamaquinorres que quitan el zentio i sortint per la carretera de Toulosse ens dirigim cap a Mirepoix per fer la primera visita del dia.

Ei... quina plaça... eh nens..? Quins colors..! Tota porxada amb cases de fusta dels segles XIV i XV hi ha que veure-la per saber de què parlem... i quin detallàs el del president del Pastorets del Vendrell, el nen Bargallò, haver acordat amb l’ajuntament del poble fer la Fira de la poma precisament el dia que hi anavem nosaltres... perquè no cal dir que amb tanta fruita i tanta paradeta el lloc feia molt de goig.
La Sagrario hi va comprar un sac de pomes Reinetes (àcides de collons..!) que tot i que li vam ajudar a portar-la entre tots a base de menjar-nos-les, li va estar donant la murga fins que la va poder deixar al cotxe. 
Més coses.
Com que tot i semblar uns irreverents no ho som, també vàrem visitar la catedral que, no sent tant maca com la que havíem vist el dia abans a la Cité de Carcassonne també té la seva gràcia i ens hi vàrem entretenir un ratet per allò de la cultureta del grup.
Abans de marxar d’aquell lloc encisador decidirem molt encertadament de fer una paradeta en un d’aquells establiment de sota els porxos on ens varen servir quelcom absolutament adient a la festa que s’hi celebrava, o sia: pastís de poma i sidra fresqueta. Molt bo tot. Ah si..! també hi vàrem comprar una quantes cosetes per fer la festa pijama del vespre (bisqui, patates, caviar... lo normal, vaja).

Fets uns pipís (els toiletes públics eren “quasi” tant nets com una patena), ens dirigim cap al castell de Montségur disposats a fer-nos unes fotiquis a la base del penya-segat on el varen construir... perquè lo de pujar al cim per fruir de les forces tel·lúriques que conflueixen en el lloc... pos va a ser que no (Vaya merda moteros..!). Allí, al Prat dels cremats i més concretament en la pedra commemorativa dels fets succeïts l’any 1214 amb la gran barbacoa final dels Catars a mans d’en Simon de Montfort, els MuterusPV al complert vàrem ser de nou immortalitzats en la camera del Jose mercès a la col·laboració d’un esportista català que baixava del castell (hi viuen francesos a França..?)

De Montségur i amb una paradeta (sense ni treure’ns els cascs) per veure les Fonts intermitents del riu Fontcorbes, travessem Lavelanet i fem cap a Foix destí final del dia d’avui, on immediatament ens posem a buscar un lloc per dinar..!
Es tard (pels francesos) i la cosa està fotuda pero amb perseverança i dedicació i quan jo ja quasi havia convençut a la penya de lo bé que aniria no dinar i sopar aviadet, el Jordi i el Jaume Vidal aconsegueixen que en un cafè/restaurant de la plaça ens serveixin quelcom per engrapar i poder matar el cuc (quina creu de cuc i de moteros..!).
Si més no en aquell establiment vàrem poder deixar constància del nostre domini de la llengua francesa i es varen escoltar algunes perles idiomàtiques com la molt destacada i bella “ moi aussi” (mua osi... pels garrulillos...) que utilitzada pel nen Enric de cal Batlle va deixar bocabadada a la cambrera qui es va adonar que aquells que tenia asseguts en aquelles miserables butaques vermelles del seu xiringuito, tot i el guirigall que organitzaven eren gent amb molta més cultureta del que podia semblar “a priori”.
 
Unes omelettes i uns steaks més tard finalment demanem el compte (Atonia... paga..!) li donem un cop d’ull a les Rues botigueres de la localitat i desprès de negociar el preu més favorable possible entrem al castell dels Contes de Foix on ens fotem un panxot de pujar escales de cargol... tot i que la vista des de dalt de les torres en un dia tant maco com el que ens estava fent s’agraïa moltissim. 
A Foix no ens hi entretenim més del necessari perquè preferim no tenir que conduir de nit així que després de fer una mica de gresca amb els participants d’una mostra de cotxes d’època que de nou ens va organitzar el nen Bargalló (o no..?), agafem les motiquis i cap a l’hotel de Carcassonne falta gent.
Un cop allí, dutxeta ràpida (Vaya merda de moteros... però que nets..!) i de nou amb les megamaquinorres que quitan el zentio cap al centre de la ciutat a buscar un lloc per sopar..!

Trobem el lloc adequat, cuquetó, romàntic, bonic (sospitem que, de nou el president dels Pastorets hi deuria tenir quelcom a veure perquè tanta sort no és possible...), fotem fora la gent que hi havia al menjador i que ens destorbava (som molt durs nosaltres... ja ho havia dit..!) i ens cruspim un sopar sencillet ben regat amb uns quants litres de vi del país en mig d’un bon rotllo que esparvera.
Fixeu-vos si hi vam estar de bé que quan ja havíem marxat i era’m a cinc-cents metres de l’establiment va aparèixer una de les cambreres corrents darrera nostre per entregar-nos unes bragues (o era una braga..? ara no n’estic segur...)  que en mig de la disbauxa l’Àngels s’hi havia deixat..! Crec que no cal afegir-hi rés més, oi..? 

Al vespre toca “Festa pijama” i per fer-la quedem a l’habitació de l’Enric i en Jaume (jo) perquè a primera vista sembla la més adequada tant per situació estratègica com, no cal dir-ho, per el tarannà dels ocupants que la tenen neta, polida, endreçada... en fi ja se sap com son aquests tipus de parelles (de fet), oi..? però un agüelete (francès) resident a l’habitació del davant (la dels minusvalits, ves per on..!) se n’encarrega d’esbotzar-nos la festuqui quan encara no havia ni començat. Pa matalo!
Fem un canvi d’ubicació i a la habitació de l’Àngels i el Dani aconseguim portar a bon terme el evento tot i que descafeïnat perquè ja vàrem veure de quin pal anaven en aquell hotel i això ens va tallar molt.
Tot i així la cosa va ser força memorable amb regals que m’abstinc totalment de comentar (sempre ens quedarà el video... si no el puc destruïr abans..!) i el bon ambient que s’esperava... si més no jo vaig trobar a faltar allò de sortir al pasillo per fer “la Conga” silenciosa que s’havia sugerit en el trancurs de la vetllada. Hauria estat allò que en diuent “un puntazo” (Vaya merda de moteros..!). En fi, la propera vegada serà.

 

 

Diumenge, 15 d’octubre

És dia de tornada, teníem una llesca força important per davant i no estàvem per bestieses, així que quedem a les vuit al pàrking i com a bons minyons que som, a les vuit i cinc a l’hotel ja no i quedava ni un MuteruPV.
El que vàrem fer aquesta jornada ho podria resumir dient allò de:
Claus al contacte, botó d’arranc, rum-rum i... Carcassonne, Mirepoix, Foix, Aix les Thermes (esmorzar), Coll del Puymoren (el túnel era tancat), Bourgmadame, Puigcerdà (gasolina), la Seu d’Urgell, Organyà (embús), Ponts (dinar), Tàrrega, Montblanc (autopista), la Bisbal del Penedès i el Vendrell (comiat a cal Jose i Antònia)... però potser seria una mica soso, oi..? Per això, tot i lo cansats de llegir que segur que ja esteu us recordaré alguna anècdota:

-Esmorzar: Com sempre entrem a sac (tenim gana..! tenim gana..!) i acollonim a la solitària francesa del bar amb la nostra petició de croques madames, ous al plat, cruassans i tot el es pugui ficar a la boca... beno... “quasi” tot... Al final la cosa va anar prou bé (no podia ser d’una altre manera) i amb el que vàrem engrapar en vàrem tenir prou per aguantar fins el dinar... on dinarem..? on dinarem..?
-Gasofa: El nen Jaume de cal Vidal anava curt de mam i va passar (i ens va fer passar) un mal tràngol pensant que es quedaria penja en qualsevol moment al coll del Puymoren i que el deixaríem tirat com una colilla allà per terres estranyes. Al final tot es va solucionar a la gasolinera de Puigcerdà amb només una mica de restrenyiment i prou.
-Embús: Els muterus (alguns) ens vàrem negar a xupar-nos la caravana que feien els pixapins amb cotxe a Organyà (anar en moto és un estil de vida i té aquestes coses), o sia que vam tirar pel dret fins arribar a Ponts.
La part més bonica va ser quan ens vàrem ajuntar amb una nombrosa penya de MUTERUS DE VERITAT... que amb les seves Harley-Davidson espantaven gossos, canalla, embarassades, als mossos d’esquadra i a tot el que se’ls hi posava pel davant, si senyor. (Vaya merda de moteros..! ...nosaltres, es clar...)   

 

I prou...
Nens i nenes dels MuterusPV, que més us puc dir... rés, ja us ho dic ara ... m’he quedat sense paraules... però si que us puc assegurar que si la gent (en general) podéssim viure moltes hores com les que nosaltres vàrem gaudir en aquesta sortida, al món hi hauria moltes menys guerres i baralles. Segur.

Siaus i tonets.

Jaume Vallès

.